Resultats:
Reus (19/09/09): 3/7, 4/7, 3/7a, p/5.
Diagonal-Bac de Roda (Barcelona): 3/7, 4/7, t/6 id, t/6, p/5.
Farem avui un escrit una mica profund que en cap cas vol molestar a ningú sinó simplement fer reflexionar sobre la colla. A banda, mencionar la tímida alegria del primer tres de set amb l'agulla de la colla, un castell tapa-mancances ja que a Reus hi anàvem a fer castells de vuit.
Els Xicots gairebé sempre hem anat justos de gent, això no és cap secret. Però a les darreres sortides aquest fet ha arribat a uns nivells alarmants. Mirat des de fora, es podria dir que deu ser que la colla no està motivada, aparentment. Si no vas a una sortida és perquè no et motiva, senzillament això. I no et motives per diferents raons. No analitzarem aquí aquestes raons, no és el lloc. Segur que hi ha molts factors tot i que alguns només en volen veure un. Però no és així, segur. N’hi ha diversos i amb responsabilitats de tots i totes.
Un fet: aquesta setmana ens han plegat dues quints que acabaven de fer el tres de vuit i la torre de set, i ho han fet sense donar explicacions a la resta de la colla, gairebé per sms i esquivant una resposta clara. Tothom té dret a plegar quan vulgui, faltaria més, però es fa difícil entendre aquesta decisió sobtada. Tota una entitat, tota una colla i tot un final de temporada dinamitat. Com s’explica això? La Tècnica confiava en elles, no hi ha hagut cap problema ni senyal d’alarma previ. No li trobem explicació plausible. És la seva decisió i s'ha de respectar però ens preguntem: que pot motivar més a un casteller o castellera que descarregar un tres de vuit a la més castellera? Que impulsa a fer-ho sense donar la cara a la colla? Hem d’empassar-nos aquestes coses i fer com si res? Hem d'anar al darrera? Hem d'implorar quelcom? Creiem que no ho hem de fer.
Sense adonar-nos, si ho fem, estem construint una colla amb una pell molt prima, dèbil, indefensa,... on qualsevol casteller, en qualsevol moment, es veu en cor de fer-li un pols a l’entitat, simplement pel fet del “jo” sóc imprescindible. Això ha portat que la frase més escoltada de l’any, ja des del mateix dia de l’Assamblea General, hagi estat el “si no això jo plego” o bé el “si això jo plego” o també el “plego fins que...”.
Cal que cadascú faci una reflexió profunda del que representa i significa ser casteller de la camisa vermella vilafranquina i del que vol que representi i signifiqui ser-ho. Hi ha uns personalismes i uns egos totalment fora de lloc quan el que fem és una activitat de grup, d’equip, de família... Si no agrada el projecte, el més normal és montar-ne un altre de millor per a la colla, discrepar si però mai destrossar. Cal que fem una colla amb els valors molt ben definits i que ens portin a no tenir límits, a ser una entitat més forta i més potent, orgullosa d'ella mateixa i on la gent que hi pentanyi no la vulgui deixar mai.
En una camisa castellera no hi ha galons, en una pinya tots i totes som iguals. Qui decideix és pura anècdota, el que compta és només, ras i curt, el que fa la colla. El que queda és el que han fet els Xicots de Vilafranca, no el que ha fet “fulanito” o “menganito”. Si no entenem això, amics i amigues, potser que ens dediquem al tennis o a fer piscines amunt i avall.
Per sort, hi ha molta gent a la colla -repeteixo molta- que ha superat aquest pas o que ja no l'ha hagut de superar mai perquè sempre ho ha tingut clar. La colla per davant del “jo”. La colla com a únic nom a defensar. La colla per qui em trenco les banyes i tenso els músculs a cada castell, la colla per la que crido visques després de cada èxit i ploro quan tenim un fracàs, la colla que tots volem ben amunt...
Visca la Colla de Castellers Xicots de Vilafranca.
.jpg)
